hora a Guangzhou

divendres, 28 de setembre de 2007

Buscan Informació


Estem esbrinant quina serà la nova data de tall, fins a on assignaran aquesta vegada. Sembla bastant penós que les famílies estem tan poc informades amb aquest aspecte. Gracies a blogs de famílies que ens ajuden, famílies que ja han tornat de recollir a les seves filles i s’han fixat com els fils conductors dels pares que quedem aquí i les noticies que es poden esgarrapar a la xina, a traves de gent, contactes, com si fóssim realment agents secrets, amb la diferencia si més no, que nosaltres sols busquem saber quant i fins a on, fins a quina data de registra assignaran, i això cada mes, un darrere l’altre.

Bé dons gracies a TODOADOPCION i a les persones que l’integren sabem que les assignacions aquest mes segur que arribaran fins a 30 de Novembre encara no es definitiu, però no hi anirà gaire lluny. PER FI HEM ACABAT NOVEMBRE. Sols han trigat 5 mesos en assignar aquest fatídic mes.

dijous, 27 de setembre de 2007

JAAAAA ESTEM REVISAAATSSSSSSSSS!! FRANCINA QUE JA ARRIVEMMMMM






!!!!!!!!!!!!!!FELICIDADESSSSSSS AGOSTINOSSSSS!!!!!!!!!!!!!!!
!!!!!!!!!!!PER FI HEM PASSAT A LA SALA D'EMPARELLAMENTS!!!!!!!!!!!!!!!





Moltes Felicitats al Grup de "JULIANOS-AGOSTINOS"!!!!!!!!!!!!!!!
Nosaltres amb el Nostre 18 d'agost com a data de registre ens sentim ara molt mes tranquils, sabem que als ulls de China som aptes per ser asignats!!!! GRACIES CHINAA

divendres, 21 de setembre de 2007

Aina ... Bateig al Mar



El Kending nou verb, als pares adoptius fem suvint "kedades" i anar a les kedades es FER Kending (terme inventat per el millor Blog d'adopció TODOADOPCION, aqui os deixo un video maravellos d'una del Agost 2007

dilluns, 17 de setembre de 2007

LLEGENDA DEL FIL VERMELL



A la lluna habita un senyor vellet, amb tans anys que és anomenat l’avi de la lluna. L’avi vigila el món des de la seva llar, i la seva comesa es lligar un fil vermell al canell de tot nou nat, un fil vermell amb moltes terminacions, cadascun d’ellas les lligarà al canell de les persones destinades a trobar-se amb ell. El fil vermell podrà estirar-se, enredar-se, lligar-se però mai es trencarà, per que el fil vermell es el destí forjat de cada persona

Demà cumplim 13 mesos d'espera


Paciència i mes paciència i a esperar, això ens diuen els que tenen més experiència que nosaltres.Demà 18 de Setembre ja farà 13 mesos que esperem, quant varem començar aquest procés la espera estava en 8-9 mesos. I hem anat veient com cada mes que passava ens creixien dos mes d’espera.

Els primers 6-7 mesos van ser especialment durs, ara sembla que ho portem millor, dons la espera s’allarga però veiem que si, que hi arribarem i que finalment serem assignats i podrem estar amb na Francina.

Nosaltres contem que per nosaltres la espera podrà arribar als 24 mesos-27 mesos. Tot depèn de la evolució de las properes assignacions. paciència i mes paciència, es el que tenim que tenir ara.

dijous, 13 de setembre de 2007

Quan et donen el teu fill en braços, veus que és ell qui t'adopta a tu'

Completament d'acord....

font:Redacció Tinet
publicat: 30-03-2007 (CET)



Quan la tens als braços per primera vegada t'adones que, en realitat, és ella qui t'està adoptant a tu". Després de gairebé dos anys d'espera, aquesta és la sensació amb la que Anna Olivella resumeix el moment en què va recollir la seva filla a la Xina i va finalitzar així el procés per a l'adopció. Aquesta barcelonina, afincada des de fa anys a Reus, i Joan Estivill, són una de les moltes parelles de les comarques de Tarragona que cada any s'impliquen en processos d'adopció internacionals i els pateixen durant mesos (el promig està entre els 16 i els 17).

Quan la tens als braços per primera vegada t'adones que, en realitat, és ella qui t'està adoptant a tu». Després de gairebé dos anys d'espera, aquesta és la sensació amb la que Anna Olivella resumeix el moment en què va recollir la seva filla a la Xina i va finalitzar així el procés per a l'adopció. Aquesta barcelonina, afincada des de fa anys a Reus, i Joan Estivill, són una de les moltes parelles de les comarques de Tarragona que cada any s'impliquen en processos d'adopció internacionals i els pateixen durant mesos (el promig està entre els 16 i els 17).

Com ells, la Judit Margalef i el seu company, l'Àlex Martínez: «Fins i tot abans de casar-nos ja dèiem que si no podíem tenir fills, n'adoptaríem». Esperen una nena de la Xina, a la que volen posar Laia: «No li conservarem el nom, volem que assumeixi la cultura catalana, sense oblidar la seva originària, que, evidentment, li explicarem».

dimecres, 12 de setembre de 2007

Les Families que abandonan a mitad del proces




Hi ha una pagina americana molt coneguda per els seus rumors que ha publicat aquests resultats.

Son aproximatius, això que vol dir, dons que no s’han pres de forma rigorosa, son dades orientatives, no saben si el passatge verd (Sol•licituds de nenes amb necessitats especials) estan incloses. Sabem que hi han hagut moltes famílies que s’han passat a passatge verd, per que la espera es menor. Però no sabem si aquest tan per cent els inclou o no.

Be, m’he sorprès el veure que estem parlant de unes xifres de un 20% de famílies que abandonen el procés, tan sigui per passar-se a passatge verd, com per que no volen seguir a la adopció.

Una vegada parlant amb una companya, em va dir, tenim un 0.3 % de errors amb els processos de selecció amb el CI, jo vaig dir és poc, ella em va dir tindria que ser 0, es clar que tenia i té tota la raó. Amb aquest casos les xifres han de ser 0.

Hi ha un altre dada que ressalta, les famílies que s’han esborrat s’apuntaran a aquestes enquestes, jo crec que no....

Però el que si es a ressaltar es que hi ha abandonament a meitat del procés. Dada per reflexionar.

dilluns, 10 de setembre de 2007

Els Quechua al atac





Quant diem que ser turista es molt dur sabem `per què ho diem, aquest cap de setmana hem fet una excursio amb uns dels nostres amics, Vem anar a la Garrotxa Alta a Sant Aniol, es un lloc dels que val la pena visitar
varem caminar no mès uns 21 kilometres a través d'un cami de montanya atravesant el riu, quant ho dius aixi 21km sona a molt però no ho és en realitat, son 3 hores 45 minuts de cami...

i quant es fan amb bona companyia es fan la mar de bé! malgrat tot nosaltres som uns verdaders Quechuas! ens hi possem molt dora allà cap a les 12 del mitjdia crec que vem arribar, si arrives sobre les 11 del mati a les 3 de la tarde ja pots estar dinan! tampoc hi ha que fer esforços innecesaris..

YA HA PASAT JULIOL A LA SALA D'EMPARELLAMENTS!!!

ANEM FEN CAMI NOSALTRES SOM D'AGOST I JA HAN PASAT PER EL NOSTRE EXPEDIENT AQUEST ULLS DEL CCAA, ARA S'HA DE ESPERAR A QUE TRUQUIN A LES FAMILIES PER POSSIBLES ACLARIMENTS! I DESPRES QUE PUBLIQUIN LA NOSTRE DATA!!!

The CCAA has finished the review of the adoption application documents registered with our office before July 31, 2006.

The CCAA has finished the placement of children for the families whose adoption application documents were registered with our office before November 25, 2005.

divendres, 7 de setembre de 2007

ES LA MUÑECA "CHINA" ES LA ESTRELLA DE MI CLASE... LAS COSAS CAMBIAN

Aquest escrit es de SHARI una companya de viatje, i una de les millors mestres-escriptores que coneixem!viuen a Andalusia

Afortunadamente, los niños crecen cada vez en entornos más abiertos, aunque hay de todo...
En el pueblo donde yo estoy destinada, es significativo que al ser un pueblo básicamente agrícola, hay muchos temporeros y bastante inmigración, cosa que ha "chocado" un poco al principio en un pueblo donde lo más extranjero eran los marroquís de los todo 100, y ahora han visto llegar lituanos, polacos, rumanos, chinos, uruguayos, colombianos y un largo etc... que al principio ha costado asumir, pero que ahora ya es normalidad.

Rara es la clase que no tiene alumnos de otro pais. En el grupo que he dejado en 1º (ayyyyy que penita de mis niños....) en 3 años conmigo, hemos tenido alumnos chinos, rumanos (2), uruguayo y hasta una francesa. Y de maravilla. Sobre todo con Yi Xiang, con el que los pekes se volcaron con todo su corazón.

Si algo tienen positivo los niños, es la capacidad de adaptación. Ellos, claro, luego luchar contra los prejuicios de sus padres es otro cantar. Pero en su micromundo, el del colegio, todos se sienten iguales.

Yo procuro cada año renovar el arsenal de muñecas del rincón de la casita con todo tipo de razas, precisamente esta mañana fregando los muñecos tengo : pareja de europeas (nene y nena) pareja de africanos (nene y nena) chinita y mestizo.

Y es verdad que observarlos jugar es muy significativo. Pues en mi clase, la muñeca estrella era la chinita, evidentemente por empatía conmigo (ellos sabían que la seño tiene un bebé en china...), pero jugaban con todos con absoluta normalidad. Es más, la muñeca africana con su pelo rizado es la segunda más solicitada a la hora de jugar.

Y en los Reyes pasados, más de uno y de dos les pidieron a sus madres muñecos de otras razas para casa.

Yo procuro hablar mucho de este tema con los padre en el cole. A veces, por ignorancia, por miedo, confunden términos y estereotipan. Les recuerdo que sus hijos van a crecer en una sociedad más plural, más abierta, más tolerante (eso espero), que cada día hay más "colores" en la calle, y que el día de mañana sus hijos pueden presentarse en casa con un novio o novia de otra raza, y que si piensan comportarse como neandertales negando lo evidente, que el mundo es mucho más plural. Hablamos de países como Holanda, donde la mezcla de razas es tan normal, o de otros lugares donde es habitual, donde todos conviven, y es normal que en una sociedad como la nuestra mucho más tradicional y conservadora, el cambio cueste más.

A mí me han dicho barbaridades al saber que voy a adoptar. Incluso que nos "vamos a cargar la raza española" (vamos que me sentí purasangre, no me faltó más que relinchar...), pero es una minoría. La mayoría van asumiendo el cambio, de forma lenta, pero en positivo.

Así que, lo que tenemos que hacer es esto, educar a los padres, que los niños ya lo hacen con naturalidad, hablar con todos los que tengamos oportunidad, porque el tema es como escabroso en muchos casos, porque hay gente que le da miedo tratarlo o dar su opinión. Yo la escucho con respeto y luego le argumento.

Somos los padres adoptivos y nuestros hijos los que tenemos una labor por delante. Entre todos construiremos ese futuro en tecnicolor que dará lugar a una nueva sociedad. Poquito a poco. Pero que sepáis que mi muñeca china, es la estrella de mi clase. Je je. A ver la nueva hornada de bollitos que opina. Besotes

dijous, 6 de setembre de 2007

ASSIGNACIONS I REVISION PUBLICADES

ASIGNACIONS I REVISIONS! JA ENS ESTAN REVISANT, I HAN ASIGNAT A LES FAMILIAS FINS EL 25 DE NOVEMBRE 05... nosaltres son AGOST 06 per tant encara tenim que esperar..


The CCAA has finished the review of the adoption application documents registered with our office before June 30, 2006.

The CCAA has finished the placement of children for the families whose adoption application documents were registered with our office before November 25, 2005.

dimecres, 5 de setembre de 2007

diumenge, 2 de setembre de 2007

Els Problemes


El fuster que havia contractat per ajudar-me a reparar una vella tanca de la granja, acabava de finalitzar un dur primer dia de treball. La seva talladora elèctrica es va fer malbé i li va fer perdre una hora de feina, i ara el seu vell camió es nega a arrancar.

M’entres el portava a casa, es va seure amb silenci. Una vegada ven arribar en va invitar a conèixer a la seva família. M’entres ens dirigíem a la porta, es va parar breument davant d’un arbre, tocant les puntes de les branques amb les seves mans.

Quant es va obrir la porta, va haver una sorprenent transformació. La seva bronzejada cara estava plena de somriures. Abrasà als dos petits fills i li va donar un peto a la seva esposa.

Posteriorment em va acompanyar fins el carro. Quant pesàvem a prop del arbre, vaig sentir curiositat i li vaig preguntar a raó de lo que li havia vist fer abans.

“Oh, aquest es el meu arbre dels problemes”, va contestar.

“Se que jo no puc evitar tenir problemes al treball, però una cosa es segura: els problemes no pertanyen a la casa, ni a la meva esposa, ni als meus fills. Aixi que simplement els penjo al arbre cada nit quant arribo a casa. Llavors pel mati següent els recullo altre vegada”.

“lo divertit és”, va dir somrient, “que quant surto pel mati a recollir-los, no n’hi han tants com els que recordo haver penjat la nit anterior.”