El fil vermell - Un fil vermell invisible connecta a aquells que estan destinats a trobar-se, malgrat del temps, del lloc, malgrat de les circumstancies. El Fil pot tensar-se o enredar-se, però mai podrà trencar-se. Probervi Xines
divendres, 18 d’abril del 2008
20 Mesos d'espera!
La gent que ens envolta
Avui ja fa 20 mesos que t’espera’m.
Hi ha molta gent que ens pregunta com ens va anant “la cosa”. Hi ha gent de tota mena.... des de els que ens comprenen i estan al nostre costat, de forma incondicional i saben el que és un proses d’adopció, i n’hi ha d’altres que no se n'enteran de res! Però això si viuen molt feliços.
Hi ha que sent molt propers ni saben quina data de registre tenim. I ni hi ha de molt mes llunyans que saben cada pensament que tenim i aquí estan, estan tan lluny.
Sento enveja sana! de la gent que m’explica com els seus viuen aquest proses, els avis ho viuen i ja comparteixen des d’ara tot el proses, sen se impacientar-se. Es maco, es clar que ni hi ha d’altres que el primer que diuen es que “Sobretot! apuntis a la nena quant arribi al menjador, que sinó donarà massa feina” d’aquest també ni han! Encara que gracies a Deu son molt minoria.
Tornant al tema, 20 mesos d’espera, ja son mesos. Els rumoreros, m’han jurat i perjurat que la espera no pujarà de 30-36 mesos. A mi em costa molt de creure. Quasi que no m’ho crec. Prefereixo pensar amb la part dolent-te i posar-nos al pitjor. Si son 3 anys d’espera com diuen aquest serà l’últim estiu sense la Francina a casa.
Que Sigui així!!
Petons a tots els que esteu a prop
.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Silviaaa, MOLTES FELICITATS!!! (espero haberlo escrito bien).
Creo que "menterao" de la mitad de lo que has escrito, jeje. Espero que la espera no vaya más allá de los rumores que hablan de 30-36 meses.
De cualquier manera, a vosotros ya os faltan 20 menos y eso está muy bien.
A celebrarlo!!!
Un besote.
Ana de Castro
El nuestro es un proceso tan largo, tan difícil a todos los niveles, implica tanto y tanto... que muy pocos saben descifrar lo que sentimos en cada momento.
Pero, afortunadamente, siempre tenemos a los compañer@s, a los que no hace falta explicarles, porque sienten lo mismo que nosotros. Se han convertido en amigos del corazón, firmes apoyos en el camino.
Ojalá esa espera no vaya más allá de los 3 años!!!!
Sinceramente, tampoco lo veo. Pero no nos queda otra: seguiremos esperando.
Un beso.
Javier y Emilia.
Silviaa, si te pasas por nuestro blog te espera una sorpresa.
Un beso
Jesús y Ana
Publica un comentari a l'entrada